UEC Tortosa – Espeleo i Barrancs

Secció Barrancs i Espeleologia de la Uec de Tortosa

SORTIDA DE CALENDARI A CANTABRIA

9 noviembre 2018 per Vicent

SORTIDA UEC A CANTABRIA ELS DIES 1-2-3 i 4 DE NOVEMBRE DE 2018

 

Tocava fer la sortida de club d’espeleologia de la UEC de Tortosa, la qual estava programada per als dies 1,2,3 i 4 de novembre.

Aquesta sortida coincidia amb les vacances dels “maestros”, Vicent i Sarai, així que ens va tocar espavilar a Gina i a mi per tal de poder organitzar la sortida de club.

Tot i no estar, ens van aconsellar i  ajudar amb tot el que van poder, i la veritat és que es d’agraïr la dedicació que hi van posar.

La sortida la volíem fer a Cantabria, ja que és una zona de moltes i grans cavitats, sobre tot lo de grans.

Com el temps per allí dalt no era gaire segur, també vam programar una sèries d’avecs a Cuenca. L’anomenat “plan B”.

Finalment i amb la previsió del temps no massa estable, ens van arriscar i van decidir a últim moment marxar a Cantabria.

Vam ser 4 membres de la UEC que vam anar-hi, Gina, jo, Albert Tiron, Jessi i una parella que van venir des d’un poble proper a  Barx (València) , Cristina i Jose.

Gina va reservar a Ramales de la Victoria les places a l’Alberg de Ramales, la veritat que va ser molt encertat, l’alberg era gran, amb llar de foc i ens van deixar una habitació sols per nosaltres.

Totes les habitacions tenien noms de coves i avencs, amb dibuixos i quadres d’espeleologia per tot arreu. Estàvem al lloc correcte.

Allí vam coincidir també amb dos grups més de espeleòlegs, formats per gent de Catalunya i València.

Vam marxar dimecres dia 31 d’octubre a les 3 de la tarde, ja que pel matí Gina i Jessi treballaven; en Albert vam quedar a Bujaraloz, al Bufet El Español, un lloc d’obligada parada.

El viatge d’anada va ser tot passat per aigua, teníem l’esperança que la previsió del temps no falles i no plogués més del que havia previst.

Vam arribar a Ramales cap a les 23 hores, i com no, plovent.

La primera sorpresa, la meva! Al descarregar les bosses em vaig adonar que m’havia deixat els frontals (tots!!) Començàvem be…

La primera feina del dijous va ser buscar un frontal per a mi, preguntant vam fer cap al bar de Willi’s, un bar d’espeleòlegs, aquest noi després de dir “todo buen espeleologo siempre se deja algo” ens va indicar una tenda d’esports d’aventura que podria estar oberta.

Vam trobar la tenda, i al propietari, el qual ens va poder llogar i vendre els frontals que tenia per a les sortides amb els clients, menos mal!

Degut a que vam perdre temps amb tot el lio del frontal vam decidir fer una cova que teníem prop de Ramales, Cuevamur.

A Cuevamur pots donar una volta circular amb un recorregut total de 2.300 m, la boca és enorme i es veu del camí, està a l’anomenada paret de l’eco. Allí ens van trobar a un grup que estava realitzant tècniques de perfeccionament d’espeleosocors.

La cova no va defraudar, després de passar un laminador, vam trobar diversos passamans fins arribar a la baixada de la gran rampa, una rampa fangosa d’uns 40 m, que quedaria instal·lada i que posteriorment es trauria en acabar la volta.

Aquesta cova té moltes formacions i molt boniques; la més bonica de les que vam fer.

La gatera ens va costar de trobar-la, però amb l’ajuda de la topo, brúixola i Gina, finalment la vam trobar i poder acabar la volta.

Quan vam sortir ja era de nit, vam fer el bocata de rigor i cap a l’alberg a per la dutxa.

A l’alberg ens vam trobar amb Cristina i Jose, on vam sopar per agafar forces per al dia següent.

El divendres teníem planificat fer la travessa Mortero del Crucero – Calaca.

 

El GPS no ens validava les coordenades, al WIKILOCK no sortia res de la travessa. L’únic que hi havia era l’aproximació a Mazo Chico (i sols hi havia una ressenya).

Així que entre el WIKILOCK i el sistema tradicional del plano amb paper que deia: “un  arbolito que indica una sendera que cruza un pequeño bosque” vam anar a per la travessa.

Ho vam intentar, però vam començar a trobar neu i boira, i com tampoc era segur que trobéssim la travessa, vam decidir deixar-la per un altre cop i anar a un altre lloc.

Vam anar a fer la circular de Cueva Fresca.

Pel camí ens vam aturar a la cascada que dóna pas al naixement del Rio Asón. Espectacular!!

Aquesta vegada vam trobar la boca de la cova sense grans problemes i vam poder entrar cap a les 15:40 h.

Aquí, igual que a Cuevamur, es comença entrant per laminadors, molt mullats i amb fang. Després vam tenir que fer una petita remuntada amb fixe i ens vam dirigir cap al BLOQUE 64 amb l’ajuda d’uns passamans fixes. Aquests ens ajuden a passar per una escletxa que travessa la sala i té uns 2 m d’amplada i 20 metres de profunditat.

Seguint per un camí molt lliscós de fang blanc arribem a la FUENTE DE LOS MACARRONES, on xorra aigua d’una formació del sostre, formant un bonic espeleotema. Seguidament vam arribar al pas del TRACASTIN, el qual té uns passamans fixes que ens ajuden a passar pel costat d’una escletxa transversal d’uns 1,50 m d’amplada.

Aquests passamans són el pròleg de la VIRA DE LA ARAÑA, un altra sèrie de cordes fixes que ens ajuden a remuntar, flanquejar amb passamans i baixar un altre cop, per tal de poder superar una ampla i profunda escletxa que esfondra la galeria.

Un cop passat ens endinsem cap a la 5ª AVENIDA, impressionant per la seva magnitud i longitud, la qual acaba en una impressionant sala de grans dimensions anomenada RABELAIS de 110X90 m d’amplada i 80 m d’altura.

Degut a que vam entrar molt tard, vam decidir tornar pel mateix camí i no fer la circular, després de moltes patinades i alguna caiguda pel terra lliscós vam sortir un altre cop pel laminador enfangat i cap al refugi.

Vam sopar i anar a dormir prompte, ja que dissabte anàvem a fer la travessa Tonio – Cañuela, una mítica de la zona; Gina i Cristina ja l’havien fet, la resta no.

Vam deixar el vehicle de Jose a la sortida de la travessa i amb la furgo de Jessi ens vam enfilar cap a la zona de la boca.

Allí ens van trobar a un grup de tres catalans que estaven instal·lant el primer pou.

Vam fer un bocata i vam preparar el material per fer temps. Mentrestant Albert va aprofitar per provar de baixar rodolant per la pendent del prat, amb bonyiga de vaca inclosa.

Un cop vam pensar que ja havíem donat prou temps al grup del davant vam començar a instal·lar.

Cadascú portava una corda i segons la seva mida instal·lava el pou. Ens va anar molt bé, ja que els primers a baixar eren els que instal·laven els següents pous i es quedaven a desinstal·lar.

Així quan acabàvem de recollir la corda, ens trobàvem la resta de pous instal·lats.

Després de fer el pou de 55 m (que ens vam trobar amb fixe) vam enganxar al grup de 3 persones que havien entrat davant nostre.

I sort que els vam trobar, ja que al retirar la corda del pou de 33 m es van deixar el nus de final de corda i els hi vam poder desfer.

Sense gaires contratemps, a part dels estrets meandres que de quant en quant et quedaves enganxat, vam arribar fins a la gran sala OLIVIER GUILLAUME, aquesta és una de les sales més grans d’Espanya, de 350X120 m d’amplada, senzillament espectacular!!

Un cop van sortir de la sala pels caos de blocs i ja en un lloc més recollit, ens van menjar l’altre bocata de rigor i cap a la sortida.

La sortida to no té cap problema, està molt ben senyalitzada i marcada pels nombrosos grups que passen per allí.

Un cop a la sortida, encara no havíem acabat, ens tocava baixar per una rampa empinada i molt fangosa, tots vam anar caient en un moment o l’altre.

Un cop vam arribar a la carretera, ens vam trobar a un membre del grup que anava davant nostre, el qual ens va explicar que els altres dos havien marxat a peu a buscar el cotxe que havien portat per fer la travessa.

Eren gairebé les 20:30 hores i feia un fred que pelava, aquells dos tenien varies hores per davant per arribar fins al cotxe caminant. Jose i jo vam anar a buscar la furgo de Jessi, ja que el seu cotxe sols tenia 2 places (estava preparat per poder dormir).

La resta del equip es va quedar a la carretera amb els punts calents i nosaltres vam marxar cap a l’altre pàrquing.

Pel camí vam trobar als altres dos membres del grup anterior i els vam pujar al cotxe, van tenir que anar al lloc sobrant del maleter del cotxe.

Diumenge va ser dia de repartir el material de cadascú i cap a casa que falta gent.

 

De la sortida, i a títol personal, sols queda agraïr a tots els que van venir, Gina, que va ser l’organitzadora i coordinadora de logística (casi tota la feina la va fer ella), Jessi, Albert, Cristina i Jose, que van venir de molt lluny per poder fer espeleo amb nosaltres i pels grans moments que vam compartir junts, riures i alguns moments crítics típics de la espeleologia.

Vam quedar tots amb ganes de tornar-hi, ja que ens ho vam passar molt bé i encara queda moltíssima feina per allí.

A tots vosaltres, gràcies!

Jordi R.

 

 

 

 

 

 

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *