Torca de Jornos 2, -513m
Al principi semblava que no teníem que anar-hi, ja que vam tenir unes quantes baixes per motius personals que ens van fer dubtar, ja que hi havia molt de material per cinc persones. Al final, ens vam decidir i ens vam distribuir el millor que vam poder la gran quantitat de material.
Ens vam despertar a les 7:00. Un cop esmorçats, vam agafar el GPS en busca de la pista que ens conduiria a la cavitat.
El track que seguíem ens va portar per una pista en mal estat, i ens tocava deixar el cotxe i caminar 5 km amb els petates carregats fins el coll. Casualitat, que ens vam trobar un home molt simpàtic de la zona que coneixia la situació de la cavitat i ens va dir que per allí donaríem molta volta. Ens va dir que ens ensenyaria la pista més ràpida i còmoda desprès de que deixes el cavall a l’estable. I així va ser, i menos mal!
Un cop vam passar aquests passos ja estàvem davant l’impressionant pou de 171 metres, on a la capçalera vam trobar una mena de trampolí que utilitzaven per canalitzar l’aigua quan descendien antigament per allí.
Superada l’escalada, i sentint els nervis del Gotxillo, continuem pel meandre i arribem a la fissura que dona al Gotxillo. En aquest punt Sebastià va decidir quedar-se i esperar-nos, ja que ell ja havia fet la cavitat. Ara li tocava a Penka presentar-se davant d’aquell pou infinit i començar amb la instal·lació.
El pou consta d’una tirada de 30, 70, 35, 30, 15 i 40. Amb una distància total de 292 metres és el desé pou més alt d’Espanya. Impressionant!
L’únic que es veia mentre anàvem baixant eren unes llumetes als fons, que se suposa que eren Vicente i Penka acabant d’instal·lar. Les primeres instal·lacions tenien un cordino guia, ja que al ser volades les parets quedaven molt lluny. Baixant no em podia creure la magnitud desproporcionada del pou i la por i el respecte que sentia constantment.
Un cop vam arribar baix, va ser com un punt i apart, ja sol quedaven els últims 60 metres. Aquest metres són la continuació del Gotxillo, tot i que semblen pous independents degut al caos de blocs que hi ha. Resulta que ens feien falta 3 metres per arribar baix…Sort dels 30 metres de socors que portàvem! Per fer-ho més ràpid un nus a la corda i au a superar-lo. Foto de rigor i amunt que la pujada no era precisament curta (aproximadament de 7 hores).
Quan vam arribar dalt a la capçalera, va ser el moment de: “Això ja està fet i el que queda és misèria”. La satisfacció era molt gran! Un cop allí distribució de material, aquest cop desinstal·laria Sebastià tot el que quedava fins a l’exterior. Gran paciència la d’ell, potser vam tardar 6 hores en baixar i pujar el Gotxillo, mentrestant es va muntar un punt calent i fuma que fuma.
