BARRANCS ALS ECRINS
15 octubre 2014 per uecbarrancs
Després d’un estiu de barrancs molt complet amb una sortida a Alps Marítims, una altra a Ticino i d’altres per diferents indrets dels Pirineus, hem decidit rematar la temporada amb els anomenats barrancs de tardor. Per fer-ho ens hem desplaçat Toni, Ricard i Jo, del 9 al 12 d’octubre, al Massís dels Ecrins per fer un seguit de barrancs amb aportació d’aigua glacial.
Són barrancs que durant l’estiu, i a causa de la fosa de les glaceres, porten un cabal molt elevat com per poder realitzar-los. És per això que la millor època per entrar-hi és ara, quan les glaceres s’estabilitzen i els cabals baixen.
L’objectiu principal era fer, entre d’altres, la mítica trilogia: Oules de Freissinières, La Meije i Oules du Diable. Però a causa de les altes temperatures dels últims dies podia ser que s’hagués tornat a activar la fosa de gel i no poguérem fer-los tots.
OULES DE FREISSINIÈRES (v5a6IV):
Com que dijous amb el viatge arribàvem tard, anàrem primer que res a fer Oules de Freissinières,
ja que els informes de cabdals de què disposàvem ens deien que era el que estava millor, i per tant no ens afectaria tant una possible pujada de cabal al migdia amb el desglaç.
Només arribar vam, anar a mirar l’ultim toll per comprovar el cabal amb una piràmide de punts que hi ha perforada a la roca, estava a quatre punts que significa cabal mitjà. Entre unes coses i altres ens hi vam ficar a la una del migdia, amb una temperatura molt agradable, i vam realitzar tot el descens sense cap problema. A destacar l’impressionant “Guèiser” on vam gaudir com nens petits…
LA MEIJE (v5a5IV):
D’allí vam continuar la nostra ruta cap a La Grave, on és la glacera de La Meije i el barranc format per les seves aigües anomenat igual. Hi vam anar sabent que possiblement no podríem entrar, ja que l’únic informe de cabal que teníem era del 26 de setembre, i en el qual deia que estava molt alt.
A primera hora del matí ens dirigim fins a l’última cascada, i verificant el cabal amb fotos que el nostre company Guiputxi te penjades al seu blog «Las puertas del infierno”, comprovem que està en cabal mitjà. La qual cosa ens sorprèn i alegra a la vegada.
Hi vam entrar pel pont de fusta, també amb una temperatura prou agradable per a l’època que estem. Un cop a dins ens hi vam trobar al segon rapel la corda que havien enganxat el 26 de setembre, la qual cosa significa que no hi havia entrat ningú més.
Seguirem llavors fins a la zona fosca, hi baixarem per dintre i arribarem al rapel de “la roca perforada” que també poguérem baixar per dintre del forat.
Continuem fins a arribar a la temuda “rentadora”, per arribar al rapel d’accés no ens va caler muntar el passamà recuperable. Llavors valorarem si calia muntar un rapel guiat en motxilla per evitar la marmita emulsionada, però vam veure un desviador que creiem que ens deixaria a zona segura i ho descartem, la qual cosa va ser un error, ja que en baixar utilitzant només aquest desviador, o feies un gran i precís pendul per sortir de l’olla o et quedaves penjat al mig sense poder fer res més, la qual cosa li va passar al primer de nosaltres. Ho vam solucionar muntant el guiat de motxilla i baixant un altre de nosaltres per estirar-lo fins a fora.
Després d’això ja no vam tenir cap problema, tret d’alguna rebolcada a l’última cascada, fruit de l’eufòria d’haver realitzat el descens.
VIDEO DE TONI
VALON DES ETAGES:
Després de La Meije, en lloc d’anar directament a Oules du Diable, ens vam dirigir a Valon des Etages, ja que ens venia una mica de passada i hi havia publicat un informe de cabal del
dia 4 d’octubre on deia “cabal correcte”.
En arribar vam poder comprovar que hi havia un cabal molt elevat i per tant no ens hi ficaríem.
CANYON DU DIABLE (v5a5IV):
Com que no podíem fer Valon des Etages, ens vam quedar a fer nit per fer l’endemà Canyon du Diable que està a la mateixa vall.
Va ploure tota la nit, l’endemà havia pujat poc el cabal gràcies a una captació que hi ha més amunt. També havia nevat a quotes altes la qual cosa ens feia valorar si entràvem o no, ja que al migdia donàvem una millora de temps i una possible fosa de la neu acumulada.
Decidirem entrar-hi, ja que en una topo que teníem hi indicaven diversos escapaments, i si la fosa començava al migdia, teníem temps de sobra de realitzar-lo.
Així doncs, sense distreurens entrem i comencem a descendre el barranc en gran rapidesa, alguns ràpels anaven per dintre l’aigua però sense causar grans problemes, en dues hores estàvem al “pont romà” que era l’ultima escapatòria. Jo vaig decidir sortir aquí, tot i que pensàvem que ja quedava poc, perquè m’havia torçat un peu i em feia molt mal. La decisió va ser encertada, a partir d’allí la gorja es tancava molt més i el cabal es feia més evident, la qual cosa va posar a prova físicament a Ricard i Toni, ja que a sobre quedaven molts més ràpels dels que pensàvem.
 |
| Foto Ricard, 12 d’octubre de 2014 |
En entrar a la vall de Valgaudemar, de seguida vam veure que hi havia plogut molt feia molt poques hores. Arribem al pont del poble que creua el barranc i les sospites es confirmen, el barranc portava moltíssima aigua. Dormim allí en l’esperança que l’endemà hauria baixat el suficient el cabal, cosa que no es va complir, havia baixat però no suficient per a entrar-hi.
 |
| Foto «Puertas del infierno», observeu la pedra on està Guiputxi. |
 |
| Foto Ricard 12 d’octubre de 2014, la pedra està sumergida. |
Així doncs fem unes quantes fotos i tornem cap a casa amb la satisfacció d’haver realitzat tres grans barrancs, curts però molt intensos i exigents físicament i tècnicament.
by Barquer
Me alegro un monton por ese viaje y esos barrancos también elegidos!! Enhorabuena a los 3 LAstima el oules du diable pero espero que se tache rápido!! 😉 Un abrazo
Gracias por la felicitación y por la información que compartes en tu blog, nos ha sido de gran utilidad.