UEC Tortosa – Espeleo i Barrancs

 Tot comença en un curt viatge fins a Malaga en avió, on lloguem un cotxe i fins a Ronda.Allí hem quedat en Manu Guerrero,el gran explorador de la Sima Gesm que entre risses i acudits ens fa cinc cèntims de lo que ens trovarem dins la cavitat i les feines que s’han de fer, permisos, claus i petates, tot preparat per al dia seguent, el gran dia,el somni de fa molts anys quan es parlava de la Sima Gesm en aquells anys a  l’Espeleo Club, i la gran ignorància que jo tenia sobre aquella gran cova. Ens aixequem sense presses ,esmorçar i últims detalls per marxar  direcció la serra de Ronda. Cop de track de GPS que ens portarà a un evident parquing desprès de atravessar una cadena. Allí les coses ja van ràpides, vartols i comencem a caminar, menys de tres quarts de hora i trobem la cavitat desprès de voltar un poc. Fem un últim petit mos abans de endinçar-mos, repartiment de material i cap dins. El primer entrebanc el trobem tot just baixar els dos primers resalts, «la gatera puta», que allí enviem a la llebreta de Aranzazu avore que es troba. Però cap problema perquè l’estretor no és el que ens esperavem, així que la superem en facilitat i desprès del gran pou de 115m i més pous, resalts i meandres,arribem al vibac de -300. Petita parada i seguim descendint en alguns pous concorreguts de 50,40,30 metres,passant pel vibac de -400 i seguint per la via clàssica fins el vibac de -500m. Ja hem deixat canviades les cordes dels 150 m que portàvem. Aquí tornem a reposar gasolina i emprenem la marxa pel meandre que ens condueix «al pou virgen de las nieves» de 61m. Tot consecutiu ens endincem a la gran inmensitat del «pou del paco la torre» de 150m. 

Aquí vam tindre un entre temps ja que no trobàvem la continuació cap a la «gran via» i desprès de baixar pujar, baixar pujar com aquells que no en tenen prou, trobem la continuació que teniem al davant i ens va endinçant per la gran via espectacular fins al vibac de -720. Algún «escaqueo» que altre i jo i l’Hector ens anem en busca de la surgència per abastir-mos d’aigua. Aquella curiosa bomba que no para de fer soroll, però sense treure aigua al vibac. Així que carregats de bidons i botelles arribem al vibac desprès de mitja hora, on ja n’hi havien de sopats i mig gitats,el cansament no perdona.Un bon sofregit del terme de Jesùs acompanyat de pasta i unes bones mandonguilles i el tros de dolçet que no falti per donar per tancada la nit al vibac.El seguent dia ens aixequem uns mes queixons que altres de les comoditats de dormir alli i desprès de un bon esmorçar agafem el camí que ens portarà desprès de molts passos de corda al «pozo del infierno», aquí ja podem apreciar el soroll de l’aigua que va entrant al llac. Ara siii, hem tocat fons,el gran llac del ERE!!! al nostre davant que clareija per les seves aigues cristalines i en dona la benvinguda als -1021 metres de profunditat. Alegries, fotos, banyet inclòs pels companys, jo em vaig rajarr, mal fet, pareix que aquella aigua freda els va fer revitalitzar i donar-los forçes per remontar fins al vibac com si ree. Allí dinaret,i decisió, decisió clara de marxar cap a fora,les forces no decauen i així que tot enllestit al vibac i cap a fora,els companys volien dormir al albergue «pangea» i menjar aquella fritanga que saben fer tan bé alli Andalusia. Jo tot i haver fet previsions de visitar una altra part de la cova i passar una altra nit,em conformo en remontar i veure fins i tot la llum del dia. Ara ja el cami era fàcil i sense pedre molt temps i lo just en parades ens presentem a fora a les nou de la nit passades,carregats de cordes velles, aquella brossa que algú deixa quan les forces minven i un bon grapat de menjar que sobrava.La satisfacciò que dona la llum del dia al saber que tot anat rodat que les forces encara sobren per anar a fer cervesses i fritangues, tot un èxit pel grup de cordada.Dels meus companys us parlaré,L’Hector,encara i que desconegut en primer moment, gran persona ,membre del grup de rescat del GRAE de Barcelona,una persona seria, que pareix que mai en te prouu,i lo millor no porta pantii, increible, jo dic estàs boig, quins collons que tenss…El Ricard,bomber del cos de Sant Cugat,aquell bromiste que no se’l parava de sentir en tot moment,bufeijant,osties i caps de Déu que encara ens feient treure les rialles mentres remontavem aquells 1000 metres infinits.I que dir de la Arancha,espectacular màquina que sense presses però sense pauses i practicament en el menjar de un ocellet va fer la seva tasca i la seva cova sense piular,com si no hagues passat mai per aquella cavitat. El dia desprès com no,l’Hector i la Arancha fan la travessa Hundidero Gato ,jo i el Ricard que ja la haviem fet feia vora 15 anys decidim omplir les copes de cervessa mentre els esperem.