UEC Tortosa – Espeleo i Barrancs

Secció Barrancs i Espeleologia de la Uec de Tortosa

Sortida Barrancs pel Solsonès i el Berguedà

8 junio 2014 per uecbarrancs

Objectiu: barrancs de Vilacireres i el Pas de l’Escanell, al pre pririneu català.

Començarem dient que sí, que ja és estiu, però que en molts moments allà dalt feia molt de fred sobre tot durant les nits.
Divendres 30, dia cero, punt de partida Tortosa, part de l’expedició ens reuníem per començar el viatge cap al pre-Pirineu, i desprès de redistribuir tot l’equipatge, així va ser. «Benvinguts al viatge». Un recorregut per tota la geografia catalana, crec, o eixa és la meva sensació, que presidit en tot moment per l’espectacularitat de l’omnipresent massís de Montserrat, esplèndit i majestuós.
El destí, Castellar del Riu, encara provincia de Barcelona, i el lloc d’acampada el càmping FontFreda, amb uns gerents un xic peculiars: «Perdonin la meva dona, que avui està una mica distreta, vostès poden posar-se al lloc del càmping on vulguin, no li facin cas». I així va ser, vam acampar on vam voler, tenda de campanya amunt, llits a les furgonetes preparats, i a sopar…
Sopar a la llum de la lluna… no!!! Perdoneu, sopar de barranquistes a la llum dels frontals. Taules parades, cadiretes desplegades, fogons en marxa i un pà experimental fet amb panificadora que va ser una de les atraccions de la nit. Un bon sopar, amb un desplegament d’estris de càmping digne de recordar, full equipe.
I sí, abans d’anar a dormir ho vam comentar, l’altra part de l’expedició tindrà que matinar molt, mentre nosaltres ens despertaríem a les 8h del matí després de dormir tota la nit al son de les esquelles de les vaques que ressonaven en l’obscuritat. Feia fred molt de fred, algú va dormir dins les dutxes amb la calefacció i no direm noms. Segurament per la serva aparent serietat, qui menys espereu.
Dissabte 31, primer dia de barrancs. Esmorzar al càmping, dosis de cafè i cap al punt de trobada on ens trobaríem amb els ja coneguts com a «els matiners».
Des d’allí, cap al barranc de Vilacireres, situat al cor de la comarca del Solsonès, i després d’una forta muntada per pista en la que no va passar res, però si que hagués pogut passar perquè estava plena de clots i fang, arribem al barranc, com no abans de deixar un cotxe a meitat camí per a fer el retorn.
Un cop més, desplegament de material tècnic, cordes, arnesos, bosses, bidons estanc, neoprens, i cap al barranc, amb una aproximació inexistent. Comencem el descens, un profund engorgat amb una successió de ràpels amb i sense aigua de màxim 20 metres, i moltes desgrimpades. A una velocitat de vertigen, record mundial de descens de barrancs, en “cero coma”. Preparar, i recuperar, preparar i recuperar, fins al final, ràpid, molt ràpid. 17 barranquistes, dels quals el vam finalitzat, 14.
Només direm, Xavi, ets el millor, el teu humor és extraordinari. Les coses passen perquè han de passar, la sort encadenada succeeix perquè ha de succeir, i a les bones persones no els passa mai res perquè són bones persones. Amb l’ajuda de Tomàs i Jordi, que van aconseguir l’impossible, i amb el granet d’arena de tots nosaltres. En moments així els companys són més companys que mai i tu vas fer que ajudar-te fos un plaer. Ens veiem pels barrancs, company.

                                 
Unes birres, moltes birres, i a sopar, al restaurant del càmping, amb una cambrera molt peculiar, a la que li vam treure els colors cada cop que passava per taula. El menú, patates emmascarades amb botifarra, un pebrot verd, una col avinagrada que va causar furor i dos talls de cansalada. Lo plat plé. De postres, per a uns el postre i per a d’altres Voll Damm, de café, per a alguns el café i per a altres Voll Damm.
Així va anar la nit, sopar entre riures i molts riures, comentant el barranc del dia i el barranc de l’endemà ja que cabia la possibilitat de que no el poguerem fer, havia plogut molt i pot ser baixaria molta aigua. La decisió final, va ser, el farem, quan més aigua millor. Estavem a l’espectativa i ansiosos.
Futbolins, gintònics, i a dormir…
Diumenge 1, segon i últim dia de barrancs. Esmorzar, aproximació al barranc i desplegament de material técnic.
Comencem a descendre, i sorpresa, no porta aigua. Ni un filet ni mig, només aigua estancada. El Pas de l’Escanell és un clàssic dels barrancs de la província de Barcelona, però no portava aigua. Mitja de decepció, o sencera, depén de per a qui.
Així doncs, vam començar el descens ràpel rere ràpel, algun salt i alguna relliscada per les roques, desgrimpades i riures fins a la sortida del barranc amb un espectacular ràpel de 30 metres, amb una cascada preciosa que no portava aigua. Però això no va ser impediment, barranquistes fent el ràpel i l’equip d’efectes especials des de dalt empenyent llançant l’aigua estancada per a fer que l’experiència d’usuari de l’últim ràpel fos immillorable. Tots vam baixar aquell ràpel amb la cascada de gom a gom d’aigua, com si el barranc anés ple a vesar.
Ah si!! Sorpresa, l’ultim no va desanclar la corda. 30 metres, i toca remuntar-lo. L’esperit  espeleòleg de molts va sorgir donant indicacions de com s’havia de remuntar. Es l’anècdota de la jornada però va ser graciós per a tots, menys per a un, el que va muntar.
El retorn, de nou, una pared, un desnivell de por, asequible però de por, curt però dur. Tot el que baixa després ha de muntar, és llei de vida.
I per a finalitzar, dinar de germanor, teníem molta fam, i vam començar a plenar la panxa, uns més que d’altres i mentrestant l’estesa de neoprens s’asecava damunt la tanca, imatge que molts vam fotografiar.
Un altre cap de setmana de barrancs on antics alumnes del curs, aficionats als barrancs i grans senseis dels canyons vam gaudir dels barrancs de Vilacireres i el Pas de l’Escanell.

David Pruñonosa

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.