5é curs d’iniciació al descens de Barrancs: Segon cap de setmana.
15 mayo 2014 per uecbarrancs
5é curs d’iniciació al descens de Barrancs:
Segon cap de setmana.
El dissabte que tots esperàvem per fi ja ha arribat. Hem quedat a l’aparcament del parc Natural de Roquetes per poder anar-hi tot junts a esmorzar al Pous de la Neu. Imaginem que la gent estava, excitada, neguitosa i contenta de retrobar-se de nou per compartir experiències que per a molts de nosaltres eren noves. Però la veritat, és que tan sols ens ho podem imaginar, ja que tot i tenir totes les intencions del món d’estar al lloc a l’hora pactada, la son va vèncer el despertador i varem arribar tard. Això ens fa reflexionar, que a part de compartir totes aquestes sensacions, companys i monitors també devien estar pensant… Quina tela! Aquestes noies no saben que per a ser un bon barranquer, també cal matinar i mostrar un cert compromís? Nosaltres també ens haguéssim quedat una estoneta més al llit…!!!
No obstant, tot i arribar 30’ tard, ens esperaven uns companys i el monitor, que tot i cedir força estona de l’esmorzar per a que nosaltres poguéssim pujar amb ells, ens esperaven entre risses i bon humor . D’això sen diu companyerisme per part d’ells, i poques vergonyes per a nosaltres…prenem nota!
Arranquem i el camí de pujada als ports estava tot emboirat… i desprès de passar el Caragol ens situàvem per sobre de la boira i el paisatge era espectacular. Aquest curiós paisatge amb esquirol saltironant també ha estat cosa de la organització dels de la UEC? Dèiem entre risses… I alguns més marejats que altres, arribem al bar… si si, al bar! Això també ho hem après, hi ha estat més fàcil que aprendre fer qualsevol nus… els bars molen i son el lloc perfecte per retrobar-se per iniciar un barranc i concloure la jornada!
I sin prisa però sin pausa marxem al Clot de la Pega, l’aparcament de la Paridora per començar l’aventura. Allí ens preparem per tal d’iniciar un barranc aquàtic – de fet, fins fa poc ens pensàvem que tots els barrancs eren aquàtics – … I aquí comencen les risses, pareixia que més que anar a fer un barranc, tinguéssim que anar a un altre planeta. Era molt divertit veure’ns tots repretats amb els neoprens, que perdíem la mobilitat i els inexperts ens sentíem com els ninotets de playmobil. Els arnesos amb les bagues d’ancoratge, els mosquetons i el vuit ens donaven un aire aventurer, i el casc ens donava un aire de precaució que a molts tot i molestar-nos ens tranquil·litzava. I les motxilles… que no tothom en tenia… i tot i que a l’hora de fer barrancs, cal que cada u sigui autònom, en aquestes circumstàncies alguns van haver de compartir espai a les motxilles, i també els pots estancs per a que tothom tingues alguna cosa que menjar i roba seca.
I aquí començava el que per a molts va ser 8 hores de barranc!! Ràpel rere ràpel, els aspirants cada cop mostràvem més , i fèiem les instal·lacions sense tanta por, i fins i tot ens atrevíem a dir que creiem que podríem fer un ràpel clàssic, clàssic doble, ràpid, ràpid doble… en funció sobretot, de la distància del ràpel i la seguretat en si mateix de cadascú. Els monitors ens animaven a que féssim propostes i ens reforçaven l’autonomia. També vam fer salts,algun tobogant, un ràpel guiat que ens fan instal·lar els companys del curs avançat i… el que tots intentàvem escaquejar-nos, arreplegar la corda desprès de cada ràpel, que també té la seva tècnica!!!
Els alumnes ens miràvem amb cares d’emoció, els barrancs ens brindaven uns paisatges espectaculars, que només podies coneixer-los d’aquesta manera. I tot i no haver-ho compartit amb els altres companys, crec que tots ens sentíem afortunats de tenir els Ports tan aprop de casa i estar allí en aquell moment.
I sense adornar-nos, estàvem al punt final del barranc, on els primers companys en arribar, esperaven als altres mentre dinaven a mitja tarda. Aquí, és on molts de nosaltres ens vam adonar de la importància de ser autosuficients i de que cadascú s’hauria de portar les seves coses, mentre buscàvem quin era el company/a que havia carregat durant tot el dia el nostre menjar i la nostra roba seca, o a l’inrevés.
En arribar tots, vam començar el camí cap al cotxe… ja cansats, ens esperava una horeta de camí amb el qual teníem que pujar tot allò que havíem baixat, per un camí divertit, que pujava, baixava, i tornava a pujar.
Al arribar als cotxes, alguns ja havien marxat a dutxar-se a casa seva, altres esperaven als companys per fer una travessia en 4×4 pels ports fins Vall-de-roures, i altres tornàvem al pàrquing simplement a buscar els seus vehicles amb tot el que necessitàvem per passar la nit.
A les 23h estàvem tots a Vall-de-roures, uns dutxats i altres no… Alguns cansats d’esperar i altres cansats de no arribar. Tot i que no vam sopar al lloc on estava planejat per raons vàries, tot va acabar amb l’anècdota del vi…-no cal fer-la pública perquè desprès tot se sap-!! Els companys es van encarregar de buscar un altre lloc on sopar, i vam disfrutar com jònecs afamats a l’hotel El Salt.
Desprès del sopar, els que ens vam animar vam anar al Camelot, el bar del futbolí que havíem estat sentint-ne parlar durant tot el dia. Allí també hi havia beuratges miraculosos, ratpenats, gogos i la lliga en directe dels millors equips de futbol de primera divisió. La nit es va fer curta i es va fer hora d’anar a dormir, alguns a les furgos, altres a la tenda de campanya, a l’hostal o a una caseta que vam llogar. La majoria estàvem a la casa, i teníem que fer equilibris per passar d’un lloc a l’altre sense xafar caps, sobretot els caps dels qui roncaven. També hi havia qui no se li acabaven les ganes de sortir, i intentava enganyar a altres companys. Nosaltres pensàvem… Aquesta gent no es cansa mai? son immortals? Per ser un bon barranquero has de ser un bon” trasnochador”? I es van tancar els ulls, i es van tornar a obrir! Quina nit més curta!
I cap a Beseit! Vam esmorzar i vam arrencar motors. Gairebé ja no recordem com era el retorn de la Paridora, crec que era una mica dura, però nosaltres només teníem al cap “ràpel, ràpel, ràpel, 52, 52, 52, uf, uf, uf”.
I així va començar el dia, perquè en el moment que has de fer un ràpel d’aquesta distància, el dia comença anclat a 52 metres d’altura, i s’acaba quan toques terra, o aigua… perquè tot i haver-ne poca, n’hi havia suficient per als que volien jugar!! Tot i aquest començament fort, la resta del barranc no es va quedar gens curt perquè ens vam submergir per uns racons d’extrema bellesa. Compartíem esport amb medi, i mentre ens meravellàvem de l’entorn pensàvem quan ens podria costar un equip de barranquisme… I vam arribar, el que per a molts és el més divertit: El salt. I així va ser! Els patitos van fer un salt de 8 metres aproximadament i ja no ens importava quan podia costar l’equip, volíem tenir-lo!!!
I es va acabar el barranc, i vam dinar, i els monitors ens van donar uns diplomes acompanyat d’una frase que feia unir aquell alumne amb el seu monitor, i també ens van donar ànims per a que aquesta iniciació als barrancs no es quedés amb iniciació, i ens animéssim a repetir la experiència brindant-nos la seva companyia i coneixement.
Moment de reflexió, increïble la estima per la natura i per l’esport d’aquesta gent que ens ha acompanyat aquests dies. Tot l’equip de professionals, ja vinguessin com a monitors o com a voluntaris, s’havien entregat per ensenyar-nos i treure el màxim de cadascú de nosaltres. No es cansaven de repetir, ens animaven a ser més autònoms i sobretot ens donaven plena seguretat. Crec que tots sabíem que estan ells a prop no ens passaria res. També ens donaven bons consells, no podrem oblidar frases com “baixa el cul i obret de cames, que t’anirà millor!!!”. Mai ens ho havien dit tants cops en tant poc temps!!!! I riures, converses interessants i un sinfin de plans i projectes amb gent que en realitat acabes de conèixer, però que ara hi ha un vincle i no vols que es trenqui.
El descens de barrancs, és per excel·lència una pràctica que combina esport i oci. És un esport d’equip, en que cal ser autònoms pel bé comú però que saps, que els teus companys estan amb tu i viceversa. També cal ser conscient de que no deixa ser un esport de risc, i per tant, tota seguretat és poca i cal conèixer els riscos. Però, el que si és cert, és que el barranquisme, no comença i s’acaba al barranc, sinó que pot arribar a ser un estil de vida que va més enllà, i només qui ho viu i ho comparteix , ho entén.
En definitiva, anem a fer una canya?
felicitats per la crònica,vos esperem a la sortida de la garotxa