5é curs d’iniciació al descens de Barrancs: Primer cap de setmana.
7 mayo 2014 per uecbarrancs
5é curs d’iniciació al descens de Barrancs: Primer cap de setmana.
Crònica des de l’ull d’un aspirant a principiant
Dissabte, matí, sol, una mica d’aire i a l’ombra una mica de fred, a pocs metres del riu Ebre i amb un fotimer de mots nous que segurament alguns de nosaltres mai abans havíem usat en cap context, com marmita, rapelador, spit, parabolt o ballestrinque.Així començava el cinquè curs d’iniciació al descens de Barrancs de la UEC Tortosa, entre vocables estranys, que a hores d’ara ja ens son familiars, gent desconeguda que ara ja no ho és, i monitors als que els entusiasma ensenyar l’activitat que els apassiona. Si, així va començar tot.
Espantats, una mica, perquè tota precaució hem après que en l’activitat del barranquisme es poca, i així van anar passant les hores del mati, entre explicacions i ensenyaments de nusos, materials, topologia i hidrologia, cada temàtica tenia la seva part teòrica o practica junt amb les seves esmenes de seguretat. El “pitjor dels casos” sempre apareixia en cada explicació, per a saber fes les coses be, cal saber que pot passar de roïn i sobretot escoltar les experiències dels que més en saben, perquè dels errors també s’aprèn.
Entre d’altres el temari va recórrer amb prudència nocions de material bàsic, formes de progressió dins d’un barranc, ancoratges, hidrologia, orientació i nusos amb les seves corresponents pràctiques. I sí, exactament, les pràctiques amb nusos van ser entretingudes, i sí, també en alguns moments van ser frustrants, però finalment van ser fructíferes. Era l’objectiu.
Després de tot el matí a la seu de la UEC Tortosa, després d’un bon esmorzar on ens vam anar coneixen tots una mica més, i desprès d’aprendre totes les nocions bàsiques i de que ens quedés clar que fer barrancs es una activitat que pot ser perillosa, suposo, i dic suposo, que ja estàvem preparats per a fer les primeres pràctiques de ràpel amb corda fixa.
Tarde, al Salt del Colom, amb sol i gens de fred. Mentre dinem i aprenem a fer ancoratges poc a poc anem observant com anaven llançant les cordes per les parets on havíem de fer ràpel.
En muntar al primer ràpel, una estranya sensació… caps d’ancoratge ancorats… vuit, ràpel clàssic amb corda doble, tot amb instruccions guiades per part dels monitors, era el primer ràpel per a molts.
Comencem a descendir, allò era segur, sí, era segur, rapelava bé i no s’embalava, la sensació de seguretat era màxima, no recordo on vaig deixar la por, si a la seu de la UEC, al mercat on vam esmorzar o no sé, però la por ja no hi era, s’havia esfumat.
En arribar baix, era un ràpel menut, però per a molts era el primer, dos coses al cap, la primera un bon grapat d’adrenalina, i la segona, les ganes de tornar a rapelar. Allò era increïble, i la vista es desviava cap al ràpel volat… en volíem més.
Ràpel amb corda fixa i pràctiques amb un vuit, nus dinàmic, passamans, i ràpel guiat. Quatre hores intenses d’adrenalina, xerrades amb els companys, molt d’aprenentatge i sobretot de xalar. Ah! I un gos que muntava i baixava per aquella part de la muntanya com si anés per casa.
Diumenge, el dia prometia ser molt solejat, es trobem tots a l’aparcament del Parc Natural, amb les corresponents salutacions i bons dies, mentre una safata plena de pastes feia acte de presència.
I cap a la primera experiència “sobre el terreny”, la teoria i la pràctica havia quedat enrere, allò ja era un cas real… o reial.
Aproximació per una senda, amb riures i algun que altre plànol en mà, al bell mig de la Vall Figuera, cap al Salt Ximenot, allí començava lo bò, 30 metres de ràpel i endavant, més adrenalina en vena.
Cada grup de “barranquistes aficionats” grimpàvem per les roques del barranc amb nostres corresponents monitors. Uns monitors als que no els importa repetir i repetir les explicacions, la paciència que van tindre va ser màxima. És d’agrair.
I poc a poc la sensació de mestre-alumne va desapareixent, les explicacions anaven minvant i les coses començaven a rutllar, ràpel rere ràpel érem ja un poc més com ells diuen, autònoms. Per a fer barrancs cal ser autònoms.
Vam plegar cordes, i vam aprendre a preparar la motxilla per a fer barrancs, vam rapelar amb corda doble, corda simple i vam practicar les diferents maniobres. Els alumnes vam instal·lar casi des del principi. Sempre ben ancorats, de nou les nocions sobre seguretat eren continues.
Ah! I per a rapelar tampoc cal baixar com els americans a les pel·lícules, donant bots a la paret, cal baixar bé i controlar totes les variables. Però clar la cabra sempre tira cap a la muntanya i una vegada la confiança en el ràpel era màxima volíem baixar més i més ràpid. Amb seguretat, sempre amb seguretat.
La bellesa del barranc era immensa, el vam gaudir, el vam fotografiar i quedarem meravellats. Sobren les paraules perquè les imatges parlen per si soles.
I una volta tots els grups vam concloure tot el recorregut, a dinar, a xarrar i a riure una mica més comentant tota la jugada, perquè encara no sabíem el que faltava. La tornada.
No contarem molta cosa sobre la tornada, només diré que la vam gaudir i la vam sofrir, 500 metres de desnivell fins a l’aparcament gaudint de la bellesa de la Vall Figuera al bell mig del massis del Port.
Per tant, com a resum de la crònica podríem concloure que el descens de barrancs no és únicament baixar barrancs, és estratègia amb una gran dosi de seguretat acompanyada d’una bona tècnica amb coneixement del medi, i sempre, sempre, en companyia d’amics, o de gent que el dia abans eren desconeguts i que al finalitzat el primer barranc ja són amics.
Molt bé!