UEC Tortosa – Espeleo i Barrancs

La pitjor nit de la meva vida.

El divendres dia 8 d’Agost vaig quedar en Amancio i Jose d’Alicant per anar a fer la nova via de La Gran Cascada de Gavarnie recentment oberta per Vicente Martínez, Jero García y Mario Gastón, del Club Deportivo Espeleo Tracalet. La intenció era marxar de Tortosa a les 14:00 de la tarda, però degut a problemes en la furgoneta en que pujaven des d’Alicant, vam acabar marxant a les 18:30 de la tarda. Això ens desfeia completament el planing inicial, ja que havíem planejat arribar allí amb el temps suficient per dormir unes 5-6 hores i arrencar a caminar a les 4:00 de la matinada per fer el descens en menys de 24 hrs.
Amb tot vam arribar a Gavarnie amb una fina pluja a les 3:00 de la matinada del dissabte, i es que per si no fora prou el problema de la seva furgoneta que vam deixar a Tortosa, el meu cotxe amb el que vam pujar fins a Gavarnie va punxar una roda i constantment s’encenia la llum de falta d’oli al motor, cosa que ens feia parar constantment a ficar-li.

Tot i arribar tant tard al lloc, vam dormir 2 hores i mitja al Coll de Tente on vam deixar el cotxe i finalment, un cop preparats el makutos (el meu de vora 50 Kg), arrencàvem a caminar a les 7:00 del matí. Als makutos (rodcle Takamaka de 55l) vam carregar entre els tres, cordes de 150, 120 i 94 metres, un equip de clavar molt complert i diversos antirroces, a part cadascú portava un sac de dormir, menjar, aigua, el seu arnes complert, grampons, piolet, roba seca, manta tèrmica, frontal… La intenció continuava sent de fer-ho en menys de 24 hores, però en previsió de que sens compliques la cosa, vam agafar els sacs de dormir i menjar per si teníem que passar la nit al barranc.

La marxa es feia molt lenta i pesada, constantment teníem que parar per descansar l’esquena recolzant lo makuto a alguna pedra i veure com ens passava la gent normal en una motxilleta en camelback. Fins al refugi de Sarradets vam tardar 1 hora 45 minuts, cosa que ens feia veure que anàvem al mateix ritme que Mario y els seus companys, i per tant teníem que preveure una aproximació de 8 a 10 hores. Un cop al refugi, vam valorar la opció de fer l’accés per dintre del circ mateix, però el camí està ple de plaques de neu i gel i talussos de mes de 60 graus que els haguessin fet anar tota l’estona encordats i ficant punts de seguro, així que vam decidir fer l’accés tal i com ens descrivia la ressenya que Mario ens havia enviat.
Un cop passada la Brecha de Roland, ens dirigirem al Paso de los Sarrios, un tram equipat amb cadenes que ens va ajudar a arribar a baix de les parets del Casco (cim de mes de 3000m), per desprès continuar per una faixa que voreja les parets de la Torre de Marboré. Va ser en aquest punt, on ja portàvem 4 hores, que vam decidir allargar l’aventura i fer-ho en dos dies, ja que preveiem que sens faria de nit abans de completar el descens. Així que ja ens ho vam prendre amb mes calma, cosa que ens va fer malinterpretar el mapa i fer una volta de mes de 3 hores per acabar tornant al mateix punt on ens havíem desviat de la ruta. Això ens va desmotivar bastant i ens va suposar gastar unes forces que mes endavant necessitaríem.

Sobre les 19:00 de la tarda del dissabte decidíem montar un vivac sota una petita bauma, on en total vam dormir casi 12 hores per recuperar el desgast d’arrossegar casi 10 hores los putos makutos i compensar les hores de son de la nit anterior, vam improvisar unes esterilles en les cordes i els neoprés i després de menjar un poc en vam anar a dormir.

El dia es preveia magnífic, ni un núvol i gens de vent, aquest últim es el que ens feia mes respecte, ja que si feia vent a la cascada podria ser impossible baixar-la.
Sobre les 10:45 arribàvem al Coll de la Cascada, lloc on hi ha unes vistes de tot el circ que impressionen. Després de ficar-nos tot el material inclosos els grampons, començàvem un llarg i penós descens fins al glaciar superior de la cascada, en total 4 hores i mitja per superar talussos de gel i neu i graberes de 45 graus sostinguts.

Per fi estàvem a la capçalera de la Gran cascada, després d’un dia i mig d’aproximació, i amb les forces ja molt mermades pel poc que havíem menjat i per arrossegar tant de pes a l’esquena. El descens consta de dues primeres faixes superiors d’uns 50 metres, que superarem sense dificultats tot seguint les indicacions del Mario per trobar les reunions.

Un cop superades les dues faixes, ja estàvem a la capçalera de la gran cascada, on en total ens esperaven 480 metres de vertical ( 10 fins la vertical i 80-120-150-130 fins a baix).

Començarem sense problemes, després d’un petit ràpel d’uns 10 metres ja trobàvem sense cap problema la reunió del 80, on també vam poder divisar la reunió del següent rapel, el de 120, i així vam superar els dos primers ràpels sense problemes. Però llavors començaren de nou los problemes, al final del 120 el vent desviava a intervals regulars l’aigua de la cascada, cosa que feia impossible rapelar momentàniament ja que la força de l’aigua caient des de 200 metres sobre el cap i tenint en compte que estava acabada de sortir del glaciar, feien impossible fer altra cosa que quedar-se quiet i amagar els màxim tros de cos possible a baix el casc. Per això hem va ser impossible trobar la capçalera del 150, i després de baixar fins al límit de la corda, vaig decidir remuntar uns 15 metres fins una petita repisa per clavar un parell d’espits i montar una altra corda per veure si estava mes avall la reunió, en aquesta constantment queien pedres de considerable tamany i quan estàvem recollint la corda, una hem va impactar al ombro produint-me un intens dolor que va passar al cap d’una estona ja que llavors el principal dolor era el fred. En la reunió nova vam tornar a montar el 120 que ja havíem recuperat de dalt i la intenció era buscar la capçalera del 150, però la casualitat va fer que just quan passava pel costat, una ràfega de vent i aigua hem va fer impossible veure-la, tot sabent on estava per que els altres dos companys si que la van poder veure. Jo vaig continuar baixant fins on vaig veure que ja no podia ser que estes mes avall la reunió, i vaig decidir clavar un spit que juntament amb un clau ens servirien per montar l’últim ràpel fins la gran repisa. La gran putada i motiu del posterior rescat, va ser que ens va ser impossible recuperar les cordes de la reunió de la repisa de les pedres, ja que al moment de començar-les a recuperar, el nus es va enganxar en alguna escletxa. Llavors vam poder arribar fins la gran repisa, a 130 metres d’altura ficant la corda de 150 a la segona reunió nova en simple. Davant de l’esgotament i els principis d’hipotermia que teníem, vam decidir no remuntar fins el dia següent i així poder recuperar les cordes.

La pitjor nit de la meua vida va ser aquesta, ens vam ficar sota un gran bloc on casi no cabíem els tres i que era l’únic lloc on mínimament podíem estar a raser del vent de la cascada i l’aigua que enviaven les ràfegues. Ficar-nos roba seca hagués estat bastant inútil, ja que constantment entraven ràfegues d’aigua i el terra estava amb fang i pedres. Jo no hem vaig treure ni l’arnes i hem vaig ficar dins al sac embolicat amb la manta tèrmica, però no hem va servir de res, per que al cap de 5 minuts ja estava tot lo sac ple de fang i completament mullat. Les hores anaven passant molt lentament, i ens va ser impossible dormir mes de 5 minuts seguits, fiqueu-vos a la nostra pell i ho entendreu, portàvem dos dies d’esforç físic molt intens menjant menos que un anorèxic, estàvem mullats per aigua de glaciar caient des de 350 metres d’altura, baix un bloc suportat per gravilla i fang amb un abisme de 130 metres a 4 metres de nosaltres i amb un pendent que feia que tot el que no teníem subjectat a nosaltres se’n anés rodolant i caigués a baix (el casc de Amancio per exemple). Van ser unes hores difícils d’oblidar, constantment el vent hem feia saltar la manta tèrmica i perdia tota la calor acumulada a dintre, i sens feia difícil pensar que pogués anar pitjor, fins que, vam poder sentir un tro entre el soroll eixordador de la cascada, va ser llavors quan a part dels tremolors continuats sens va ficar la pell de gallina.

Cada cop els sentien mes a prop de nosaltres fins que va començar a ploure molt intensament i fins i tot van caure tres dits de calamarsa, la cascada cada cop feia mes soroll i l’aigua començava a filtrar-se per la grava que suportava el bloc on estàvem, ufff era el límit, en aquell moment vam decidir que ja en teníem prou, i per mitjà de trucades i sms als amics i familiars vam aconseguir que quan el temps fes una pausa ens vingués a buscar l’helicòpter dels bombers de Gavarnie. Sens dubte, una de les imatges que s’hem quedaran gravades a la retina, serà la mirada del pilot quan intentava posar un dels patins a la repisa tot contrarestant el vent i l’aigua de la cascada. ( d’aquest moment no hi ha cap foto per respecte als professionals que es van jugar la vida per treurens d’aquell lloc, a tots ells moltes gràcies).

Joan Sabaté