UEC Tortosa – Espeleo i Barrancs

Secció Barrancs i Espeleologia de la Uec de Tortosa

VIII Curs de Barranquisme. Les Cròniques d’un curs excepcional

19 maig 2017 per David Pruñonosa

Els dies 6, 7, 13 i 14 a la UEC vam celebrar el VIII Curs de Barranquisme. Els monitors d’aquesta nova fornada de curs era el primer cop que organitzàvem un curs de “pe a pa”, encara que ja n’havíem assistit a molts com a ajudants,  i el resultat, la nostra valoració personal, és més que excel·lent. Se podria dir que hem trobat més que bons cursetistes, excel·lents companys de barrancs, amb els qui confiar i gaudir de la practica d’aquest esport.

El vídeo aftermovie d’Albert Tiron

Tot seguit mostrarem les cròniques i opinions personals  dels cursetistes:

Santi Miró

La Unió Excursionista de Catalunya de Tortosa (UEC, en endavant), mitjançant la seva secció de espeleologia i barrancs, ha organitzat el VIII curs de iniciació de descens de barrancs els dies 6, 7, 13 i 14 de maig. Es tracta d’una activitat que engloba una part teòrica i una altra de pràctica.

El barranquisme és un esport d’aventura que consisteix en descendir un barranc utilitzant diferents tècniques, ja sigui caminant, nedant, desgrimpant, rapelant o saltant, entre d’altres, dependent dels obstacles a superar.

A les acaballes del mes d’abril, seguint les meves inquietuds, em trobava davant de l’ordinador navegant pel web de la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya (FEEC) buscant cursos de formació en barranquisme. Per proximitat, sóc de Reus i el curs es desenvolupa a la zona dels Ports de Beseit, vaig decidir contactar amb la UEC per sol·licitar informació sobre el que ells organitzaven. Un cop informat i convençut em decideixo a formalitzar la inscripció, però, sorpresa!, ja no queden places. En menys de 3 dies s’han exhaurit. Estic de pega. Sort del director de curs, David Pruñonosa, que va permetre’m inscriure’m fora de termini, habilitant-me de nou el web per fer-ho. Gràcies David!

Llestos!!! Amb la inscripció realitzada comença l’aventura. Al cap d’un parell de dies m’afegeixen dins un grup de WhatsApp amb tot de telèfons desconeguts. Aquí és on s’acaben de perfilar els petits detalls i on comença la primera toma de contacte entre cursillistes, monitors, ajudants i viceversa. Jo contacto amb un noi de Cambrils, en Pere, que també fa el curs i que no conec, de fet no conec a ningú, per anar plegats cap a Tortosa el primer dia del curs.

DISSABTE 6 DE MAIG: CLASSES TEORIQUES I PRACTIQUES

En Pere i jo som dels primers en arribar a la seu del centre excursionista. Allí hi havia en Vicent, en David i Jordi, si la memòria no em falla, arreglant material i ultimant els darrers detalls. L’activitat del matí va començar fent una mica de repàs a l’historia d’aquest esport, morfologia dels rius i entorn de la fauna i flora, juntament amb diverses xerrades per donar-nos informació teòrica pràctica del material: individual i col·lectiu, també se’ns van explicar tècniques de progressió amb corda i sense corda, seguretat, però pot ser la que mes em va agradar va ser la pràctica de nusos bàsics, tant de progressió com de unió de cordes, i a dia d’avui encara em pregunto, però com es feia el  nus papallona??? Quina memòria ja, ja, ja, ja, etc. Prenc nota del millor consell d’en David, practicar al sofà de casa. Les xerrades les van duu a terme en Vicent, director del curs, el Jordi, monitor, l’Albert Tirón o “tironet”, afectuosament anomenat pels qui li tenen més confiança, entre d’altres.

Després d’un efímer i ràpid dinar (només ens van deixar 45 minuts de temps) anem a efectuar les classes pràctiques. Ens vam dirigir a un indret, passat la població de Els Reguers, on la UEC té habilitat un espai de pràctiques. Arribats allí, mans a l’obra, ens fiquem els arnesos, els cascs i a començar a practicar descensos: en clàssic, en ràpid, en doble ràpid, sense vuit i usant el nus dinàmic. També ens ensenyen a bloquejar el descensor. A continuació ens fan baixar un ràpel guiat i un de volat. Quina flipada!!. Aquí conec l’Oscar Pinyol, un altre monitor del curs (ha estat a illes Reunió barranquejant, sobren comentaris…), i en Dídac, apicultor d’acreditat prestigi en les terres de l’Ebre. Finalment, la jornada conclou amb una peculiar màster class de l’extrovertit “Cantero”, un reputat espeleòleg de la zona, de com espitar, muntar un passamans i un ràpel.

Fi de la primer jornada, llarga esgotadora però molt enriquidora tant a nivell teòric i pràctic com a nivell humà, ja començo a conèixer als companys i monitors.  Torno cap a casa cansat i satisfet, demà ja iniciarem el primer barranc en sec, quins nervis! Aquella nit es va fer llarga i va costar conciliar el son però, passades unes hores….

DIUMENGE 7 DE MAIG: BARRANC DEL SALT DEL XIMENOT I VALL FIGUERA

Les 5:30h del matí, sona el despertador. Quina son. Avui el Pere no ve. He matinat perquè hem quedat a les 8h del matí a un punt de trobada habitual de UEC a la població de Roquetes a l’inici del Parc Natural del Ports.

Amb puntualitat britànica es presenta tot el gruix de persones que realitzem el curs. El David ens reparteix en tres grups d’unes 9 persones aproximadament, entre monitors, ajudants i cursillites; el primer encapçalat pel Vicent, el segon per l’Oscar Pinyol i l’últim pel mateix David. A mi em va tocar el segon grup, juntament amb la Montse, Patri, José Antonio, Albert Tirón, Dídac, entre d’altres. Ens repartim en diferents cotxes i ens dirigim carretera amunt direcció el Caro. Aparquem a un voral de la carretera a mitja pujada. Abans de començar l’aproximació al barranc, el Vicent reparteix les cordes, un 40 cap aquí, un pingo cap allà, un 50 per tu, un 30 per aquell i remarca de forma clara que ell no porta cap corda, que aquesta privilegiada tasca està reservada en exclusiva pels cursillistes. Qui podria negar-se acceptar aquesta fantàstica feina? Jo no. Agafo una corda de 40 metres i la fico dins la meva motxilla.

Ara si, ja estem preparats per iniciar l’aproximació, surt el primer grup, que iniciarà el barranc un ràpel abans per una qüestió de logística. Després d’una bonica excursió, d’uns 20-25 minuts, arriben a la capçalera del barranc. Aquí agafem forces, mengem una mica, ens hidratem i ens preparem per començar el primer descens, un ràpel de 40 metres, quina manera d’iniciar les pràctiques! Resulta ser un ràpel fantàstic amb unes vistes privilegiades de l’entorn.

Ja som dins el barranc, esperem a que baixin la resta d’integrants del grup del que formo part i ens dirigim cap a la primera reunió. Estic especialment il·lusionat perquè els monitors ens han dit que serem els cursillistes qui instal·larem les capçaleres dels ràpels, supervisats per ells en tots els casos. Un cop allí hem d’esperar a que el darrer grup, el del David, ens porti una de les cordes emprades per fer el primer ràpel, moment en que aprofitem, a instància de Oscar Pinyol, per a practicar els nusos que vam aprendre a fer la jornada anterior, prioritzant el vuit, fent pentinat i passat pel mosquetó. Passada una estoneta i amb la corda recuperada continuem amb el descens. El següent ràpel ens duu cap a un indret d’entrada estreta. Durant 200 o 300 metres el barranc és gairebé pla, estret i amb unes parets molt altes. Arribem on acaba el Salt del Ximenot i comença el Vall Figuera. L’amplada en alguns punts no arriba al metre i mig, i les parets a banda i banda fàcilment superen els 50 o 60 metres. És un lloc molt bonic, enclaustrat, on la llum hi arriba escassament.  Després de descendir uns ràpels, desgrimpar barranc avall i superar diferents obstacles, ens topem amb la temuda marmita trampa, la qual travessarem utilitzant una tirolina que prèviament ens ha instal·lat el grup d’en Vicent, bona feina Vicent! Recorrem tota la part planera fins arribar  al darrer ràpel. Aquest ens deixa a l’únic punt del barranc en què hi ha aigua, però no ens remullem, una corda ens permet flanquejar-la enfilats per la paret.  Finalment, caminem uns 300 metres per un tram molt engorjat i arribem al final del barranc on troben al primer grup avorrit d’esperar-nos. Han arribat 2 hores abans!!! Quines màquines.

A la sortida aprofitem per dinar, i en acabar reprenem el camí de retorn, justament quan arriba el tercer grup. Tornem a pujar pel camí molt empinat per on havíem baixat, i continuem fins arribar on havíem aparcat els cotxes, caminada d’hora i mitja aproximadament. Per concloure la jornada ens reunim, com marca la tradició de la UEC, al bar Pous de la Neu dels Ports per compartir les “batalletes” del dia tot assaborint una molt merescuda cervesa fresca. Aquí és on aprofitem i ens fem la primera foto grupal.  Fi del primer cap de setmana, el proper començarà l’interessant, barrancs aquàtics.

DISSABTE 13 DE MAIG: BARRANC DE LA PARIDORA

Com el diumenge 7, hem quedat a les 8 del matí al mateix lloc. Aquest cop anem en Pere i jo amb el seu cotxe, hem de repartir despeses, que la pela és la pela. Un cop arribem allí, repetim la mateixa operativa de la setmana anterior, el David canta les persones que aniran als diferents grups i, sorpresa, ja no aniré amb l’Oscar Pinyol, ara em tocarà aprendre d’en Vicent, ja que m’han assignat al primer grup, juntament amb el Sergi, Patri, Gloria, Sebas, Jessica, Albert Tirón i Dídac, entre d’altres.

Aparquem els cotxes al pàrquing del bar del port i degut al mal estat de la pista que ens durà al barranc, ens distribuïm en vehicles 4 x 4. Jo pujo al pickup d’en Vicent, on comparteixo viatge amb el Sergi, Sebas i Ángela.  Sortim darrera d’en Dídac, però ràpidament el perdem de vista. Quan portaven una estona recorrent la pista el Vicent diu que se li fa estrany no haver vist el 4×4 d’en Dídac i que li sembla que ens hem passat l’entrada al barranc, ja que no li sona aquest tram de camí. Dit això, va aturar-se al mig del camí. Jo estava perdut dins els meus pensaments contemplant i gaudint del paisatge que m’envoltava, doncs era el primer cop que anava als Ports i tot era nou per mi i no  vaig donar massa importància als comentaris d’en Vicent. Després d’una estona d’esperar i com que no venia cap cotxe per darrera, el Vicent decideix donar mitja volta per tornar a refer el camí recorregut però a la inversa. Arribem a l’alçada del refugi de la UEC. Estranyats de no trobar a ningú, parem de nou el cotxe i tornem a esperar uns minuts. Després de debatre-ho entre nosaltres, ho vam reconèixer, ens havíem perdut, quin desastre!!! Per sort, el Vicent té un GPS i el Sergi el mapa de la zona. Fiquem les coordinades al GPS i ara si, ens dirigim al principi del barranc. Transcorreguts 15 minuts, arribem a lloc, evidentment tothom ja estava allí i a mig canviar, havien agafat un altre sender.

Anècdotes a banda, un cop preparats comencem l’activitat, l’accés al barranc és immediat. Del pàrquing on em deixat els vehicles surt un senderet que, després de caminar uns 2 minuts, ens deixa a la primera reunió. El primer que vam trobar són un parell de ràpels sense aigua.  Aquest cop no duia cap corda dins la saca, motiu pel qual vaig passar el penúltim. Superat aquests obstacles, els meus companys que s’encarregaven de recollir la corda em van dir de que tires riu avall a la “caça” de la resta del grup. Aquí em vaig adonar de la diferent forma de progressar que tenia el grup de l’Oscar Pinyol, del qual vaig formar part el diumenge 7 i que es caracteritzava per esperar a tots els companys abans de continuant descendint, i el d’en Vicent, que era tot el contrari, es podria definir com grup “speedy gonzales”, per la velocitat emprada en baixar, era com una cursa de barrancs. Dit i fet, començo a caminar, sol, per un riu sec, amb un sol de justícia, amb el neoprè que em molestava, molt acalorat i tot suat. Després de descendir durant uns 3 o 4 minuts, em paro i miro al meu voltant, em sento rodejant per un silenci misteriós, sol, miro amunt, miro avall, no veig a ningú, i em començo inquietar i a preguntar-me si he fet bé d’endinsar-me sol per llit del riu. Sospito que m’he perdut, carregat de dubtes decideixo donar mitja volta, per tornar al punt de l’últim ràpel, amb la determinació d’unir-me al segon grup del Oscar Pinyol. Al poc de remuntar el barranc amunt, em trobo amb la Jessica i Albert Tiron, darrers integrants del meu grup, que baixaven riu avall. Respiro, alleugerat i els segueixo, no estava perdut, sinó un pèl desorientat.

Superat aquest contratemps, l’aigua comença a donar senyals de vida i el barranc es comença a obrir. Arribem a un lloc on fem el primer salt, d’uns 6 metres, l’aigua estava freda, però la calor intensa invitava a un bany refrescant, per tant, l’aigua gelada és benvinguda.

Malgrat aparèixer ja l’aigua, el barranc està bastant sec, fet que no li resta bellesa. Després de realitzar petits ràpels ens sorprèn trobar-nos una zona engorgada i vertical, on hi ha l’última escapatòria del barranc. Em va impactar la placa que recordava als barranquistes que en aquell indret es va produir un accident mortal, es que el barranquisme és un esport de risc!!!. Superada aquesta dificultat i abans d’afrontar la part final del barranc, parem a fer un mos en una indret on tocava el sol. Finalment, només ens quedava per fer un parell de ràpels, un de petitet i darrer d’uns 35 meses, que s’havia de fer instal·lant un passamans.

Barranc acabat. Recollim el material i ens posem la roba seca. Un cop eixugats i canviats, i a punt de començar el dur camí de volta, va començar a ploure.  Ens vam esperar una estoneta aixoplugats sota un caos de roques, però al comprovar que no tenia intenció de parar, vam iniciar el retorn, que es va convertir en una perillosa aventura sota la pluja, pel fet de que el terra es va convertir en una pista de patinatge.  Finalment, i després de 1 hora de caminada arribem al pàrquing, on ens vam canviar i eixugar, tots??? No!!!! Les noies que anaven al cotxe d’en Marc, no!!! No van trobar les claus, que estaven al darrera de una roda.  Però hi havia el Vicent. Sort d’en Vicent!!! Va engegar la seva pickup, connectant la calefacció al màxim, en aquest moment el seu 4×4 es va convertir en el refugi  de fortuna de la Gloria, Patri i Jessica.

Després de 2 hores comencen a arribar la resta de companys dels grups 2 i 3. Es canvien i ens dirigim al bar a repetir la cerimònia del cap de setmana anterior, birres per a tots.

Un cop rehidratats ens repartim en diferents cotxes i fiquem rumb a Valderrobres, ja que fèiem nit allí, a l’alberg del poble.

DIUMENGE 14 DE MAIG: BARRANC COLL DE REDO I CARBONERES

La nit a l’alberg va ser curta per alguns, molt curta per altres i efímera pels més resistents. Després del sopar, del qual el més destacat és l’assortiment de postres, a la meva taula ens en van tocar 2 o 3 per cap (allò era “barra libre”), i amb el ventre ple, en Sergi, en Pere i jo, cansats de tota la jornada i pensant amb el que ens esperava el dia pròxim, van decidir retirar-nos a dormir i declinar la possibilitat d’anar a fer una copa al pub del poble: “Camelot”. La resta del grup desconec l’hora en que van arribar però segur que va ser molt entrada la nit. Després de descansar unes hores va començar el concert. A les 5:30 hores va sonar l’alarma del meu telèfon mòbil, fet que em va desvetllar. Aturada i tornat agafar el son sobre les 6:45 o 7 es va reprendre el concert, però ara va ser el telèfon del Sebastian que no parava de sonar cada 5 minuts, desvetllant a tota la parròquia menys al mateix Sebastian, el qual jeia completament nu i destapat amb un son inalterable i profund.

Deixem l’alberg, anem a esmorzar al hostal la Sal del poble i després ens dirigim cap a Beseit, on ens havíem de reunir amb la resta de companys que van decidir fer nit o, amb bivac, o dins les seves furgonetes.

Fa un dia fantàstic. Són les 10 del matí passades i ja estem tots junts al pàrquing.  Un cop preparats, el primer grup, del qual formava part igual que el últim dia i al que es va unir la Sarai, parella d’en Vicent i presidenta, i el “J”, va començar a remuntar el riu Ulldemó. Distrets, ens vam passar de llarg el desviament que ens havia de dur al inici del barranc. El segon i tercer grup que venien darrere nostre ens van alertar. En aquell punt, on s’unia el riu Carbones amb el Ulldemó, ens vam reunificar i vam aprofitar per fer la segona foto grupal del curs. Continuem amb la dura aproximació, que cap a la part final, tenia trams de autentica escalada, i al cap d’una horeta arribem al gran circ, que és on s’inicia el descens del Coll Redo.

Després de canviar-nos i fer un mos, comencem a descendir la impressionant vertical, d’uns 73 metres, fraccionats amb 3 ràpels, el primer d’uns 17 metres, el següent de 4, ambdós aparentment sense massa dificultat, i el darrer de 52 metres. Aquest últim mereix un capítol a banda.

Per fi, és el meu torn, supero el primer ràpel, acabo el segon, veig una gran vertical, de 52 metres, el primer que faig, a instancies del Vicent que m’esperava a la reunió, és assegurar-me amb les dos bagues. Fet això, miro al meu voltant i no veig cap lloc on trepitjar ni descansar els peus. Estic penjat, incòmode, sense espai, amb mala posició i amb el Vicent al meu costat.  Amb aquestes condicions inicio el muntatge del ràpel. Noto que els nervis s’apoderen de mi i de sobte i com un acte instintiu el cos tímidament comença a tremolar-me. “Joder”, penso, estic cagat!!!!ja, ja, ja, ja, ja, etc. L’adrenalina se’m dispara. El Vicent m’ajuda a desancorar-me i després del seu grit de guerra textual de: “al loro”,  dirigit a l’Enric, que era qui assegurava a baix, inicio el descens. Quin ràpel volat, impressionant!!!! A mig camí paro un moment, em giro i miro al meu voltant. Quina bellesa, quines vistes, impagable. Ja més relaxat, toco terra i em reuneixo amb la resta dels meus companys que m’esperaven.

Reunificats, continuem amb el descens, ara ja del barranc Carboneres, trobem un parell de ràpels més, el segon dels quals invita a banyar-se, ja que acaba dins una bassa d’aigua.  Més endavant, se’ns presenta una zona engorjada molt bonica. Anem superant tots els obstacles que se’ns plantegen amb molta rapidesa, agilitat i treballant en equip. Ja estem al tram final on hi ha un impressionant salt (pels qui no estan habituats a saltar) d’uns 10 metres d’altura més o menys, evitable realitzant un ràpel per una mini cavitat interior per on circula l’aigua. El grup es divideix entre els més agosarats que salten i els més prudents que rapelen.  Ja només ens queda afrontar el darrer ràpel i haurem acabat el barranc.

Feina feta. De sobte, mentrestant estàvem recollint el material i canviant-nos de roba, d’entre la frondosa vegetació comencen a sentir uns sorolls, semblaven veus. De cop, apareix en Cantero, acompanyat del seu escuder, Xavi. Sorpresos d’aquesta estranya aparició, ja que ells dos formaven part del tercer grup, interpel·lem a Cantero sobre el motiu de la seva excursió. Pel que es veu, la llarga exposició al sol va produir una lleu insolació al espeleòleg, fet que va fer que se sentis indisposat i l’obligues a avortar el descens del barranc. El Xavi es va prestar a acompanyar-lo per no deixar-lo sol. Molt bé Xavi, això és solidaritat.

Retornem als cotxes, allí ens canviem de nou de roba, posem els neoprens i demés material a eixugar, mengem i esperem, esperem, esperem molt a que arribin la resta de grups, que no arriben mai. Per matar el temps, Albert Tirón van muntar un joc d’equilibri lligant una espècie de cinta entre dos arbres. El joc consistia en creuar d’una banda a una altra per sobre de la cinta sense caure a terra. Casi tots ho van provar, jo no, amb més o menys destresa, i amb resultats diversos, uns completant el repte, altres no van arribar a fer una sola passa.

Per fi, després d’una llarga espera, arriben, a compta gotes i encapçalats per Oscar Pinyol, tota la resta de persones.  Passats uns 15 minuts, necessaris per a que es canviessin de roba, recollissin el material i mengessin alguna cosa, el David i en Vicent ens reuneixen al centre de l’esplanada del pàrquing.  Es el moment de fer balanç, d’exposar les coses que ens han agradat i les que no tant. Cadascú diu la seva. Totes les opinions són molt positives. Ara ja únicament ens queda acomiadar-nos. No obstant, el David, ens emplaça a tornar-nos a trobar el cap de setmana del 3-4 de juny, dies en que anirem a fer pràctiques de barranquisme al Pirineu, de Catalunya o d’Osca, no es sap, és sorpresa i que aprofitaran per a donar-nos els nostres merescuts i suats títols.

No puc acabar aquesta crònica sense donar les gràcies als monitors, ajudants i companys per fer-me gaudir com un nen mentre aprenc un esport que m’agrada i apassiona.

GRACIES A TOTS.

Patri Cordoba

Ha sido un curso muy productivo .En el cual, yo personalmente he aprendido a descender con 3 técnicas diferentes utilizando el 8 (rápido, lento y clásico) y por si fuera poco con el piraña que es un poco más complejo. También diversos nudos,los cuales te pueden salvar de más de una situación,como por ejemplo el dinámico,si se te cayera el 8 (mariposa, ballestrinque, el ocho, nueve…)

No solo esto,tema seguridad, recalcando los posibles riegos y qué hay que tener en cuenta para primeros auxilios,material personal y colectivo.

Una vez tenemos esto claro,lo siguiente antes de ponernos en marcha es tener las reseñas , saberlas leer y tener una buena organización.

Ya en barranco,montar una cabecera es muy fácil,lo difícil es que el último que baje quite el mosquetón de la argolla, bajar con la cuerda que toca y medir bien la cuerda, sobretodo si hay agua, y si quisiéramos parar a observar el paisaje o hacer unas fotos, poder bloquearnos en medio de un rapel. El compañerismo en este deporte es súper importante.

No hubiera sido posible este aprendizaje sin los profesionales que nos han impartido el curso junto a sus ayudantes, que han estado al 100% y lo han hecho más que bien. Además realizando el curso conoces gente estupenda. Con ganas de hacer salidas, repetir y seguir aprendiendo.

Mª del Mar Miralles

El curs d’iniciació al descens de barrancs realitzat aquest mes de maig ha estat una profitosa experiència que m’ha enriquit molt a nivell personal.

El primer cap de setmana em va ser molt útil, sobretot la pràctica de nusos i les diferents tècniques de descens. El barranc de la Vall Figuera és preciós, i poder practicar les maniobres apreses en aquest escenari no té preu.

Del segon cap de setmana destacaria el descens del ràpel de 52 metres d’alçada de Coll Rodó. La vista era magnífica i la sensació indescriptible. Agraïr a David, que em va transmetre la seguretat i la motivació. El fet de parar i observar el paisatge en el moment d’estar recolzada a la paret abans de baixar va ser emocionant i del descens vaig gaudir-ne molt.

Els monitors han tingut molta paciència amb tots en tot moment i ens han fet disfrutar, al igual que els ajundants. Ha estat agradable compartir aquests dies de muntanya amb els companys. Espero que això no s’acabi aquí i poder fer moltes sortides més.

Jose Pelegrina

Buenos días soy José de Vinaros. Mi crónica es que me pareció un curso buenísimo y súper completo, interesante y divertido en la cual os basasteis en todo momento en estar con nosotros enseñándonos y teniendo mucha paciencia porque no es fácil.

Me enseñasteis de menos a más y me habéis ayudado a quitarme el miedo y a tener confianza aprender a desarrollarte por mi mismo y con muchas técnicas nudos, bloqueos, compañerismo, agilidad, miedos,etc…
Os lo agradezco de todo corazón haberme dado la oportunidad de aceptarme en este cursillo porque hacia muchos años que quería hacerlo, y por motivos personales nunca pude. Os doy las gracias a los monitores, ayudantes y a todos los compañeros ,sois todos súper compañeros, seguid así porque vais a crecer como la espuma.

Un fuerte abrazo a todos y espero veros en más barrancos con vosotros porque con vosotros me encuentro súper agusto, seguro y sois una caña.

Ha sido una de mis mejores experiencias.
Sois un 10, un fuerte abrazo y un gran saludo.

Patricia Vidiella

Vaig fer aquest curs per superar pors i inseguretats i amb èxit ho vaig fer. Els monitors i ajudants, admirables per la paciència que tenen i el saber transmetre motivació i entusiasme a tots els cursetistes, per tal que puguis continuar i passar-t’ho bé.

Aprendre tècniques noves, i provar-se a un mateix en situacions noves, que, amb que t’ensenyen ho pots fer i et fas conscient que “no hi ha res impossible”.

Monitors i ajudants que en aquestes situacions estan al teu costat i et donen un plus de seguretat molt important psicològicament i que aprecies de tot cor tenir al costat persones com vosaltres, animant-te i donant-te calma en aquelles situacions en les que t’agafen tots els mals.

És molt important tenir aquests tipus de monitors i ajudants en el curs de canyons i barrancs.

Parlant dels companys que coneixes, que dir, fantàstics! Que expliquen les sensacions i moments viscuts amb satisfacció i el goig d’haver-ho aconseguit, transmetent tot l’entusiasme i compartint moments molt bonics.

Les aproximacions és el que he trobat més dur i et serveixen per valorar que tot esforç val la pena i no te preu el que descobreixes.

Personalment i ja havent fet anteriorment el curs d’iniciació a la espeleologia, al qual us invito i aconsello a que ho proveu, si no l’heu fet, el qual és molt bonic i no et deixa indiferent.

La seguretat fent barrancs i els aparells em costa, penso que el barranquisme és un poc més “kamikaze”, però amb aquest curs s’ha demostrat que amb voluntat i bona gent no hi ha res que no es pugui fer.

Destacar el ràpel de 52 m, una prova que em va donar un “subidon” quan et trobes penjat, disfrutant de les vistes i xalant molt quant arribes al terra, preciós!! Formacions que no hagués imaginat mai el que pot fer l’aigua amb el pas del temps, tobogans, gorgs, cascades. Espectacular!

Per últim, MOLTÍSSIMES GRÀCIES per haver compartit aquests dos caps de setmana inoblidables, amb els monitors, ajudants i companys de curs. Espero que tots hagin gaudit i passat tan bé com jo.

Sébastien Anton

¡El curso de barranquismo es una experiencia formidable por los beneficios que aporta!
A nivel técnico aporta mucho más de lo que uno puede esperar gracias a la confianza establecida con los monitores. Pero compañeros cursillistas, no déjense engañar que de diploma no hay nada. Yo fui a buscar el diploma del curso de espeleo al fondo del CP4 y no estaba. Explore el polit y tampoco lo encontré. Pero no se preocupen porque la familia que encontré vale mucho más que un trozo de papel.

Maria Brull

Em vaig apuntar al curs de barrancs, amb l’intenció d’apendre es nocions mínimes per poder anar a fer-ne, la veritat es que surto molt contenta ja que tant els companys com els monitors m’han ajudat moltíssim i m’han trasmès molta seguretat alhora de realizar es tècniques i sobretot en mi mateixa. És un deport de risc i m’han fet sentir com si estés al sofà de casa. Menys als salts, però això es cosa meva ja que realment em fa temor i necessito el meu temps, tot i que treballan-ho penso que ho puc anar superant poc a poc, però a meu ritme.

L’únic que puc dir és gràcies a la UEC i als meus companys i que estic fent molta publicitat!!!!

Javi Ferrando

El curs de Barrancs de la UEC Tortosa va ser una experiència sense precedents on vaig poder conèixer gent fantàstica que em va transmetre tots els coneixements necessaris per fer barrancs d’una manera segura i eficaç. No només va ser una activitat purament acadèmica sinó que ho vaig passar genial, els dia es quedava curt!

Vam fer un barranc sec i dos amb aigua. El primer, la Vall Figuera, ja m’havia semblat extraordinari però el dos últims amb aigua, la Paridora i Coll Redó/Carboneres, ja van ser un episodi a la meva vida memorable ja que la sensació que vaig obtindré mentre realitzava l’activitat no s’assemblava a res que hagués sentit. Estar immers entre roques mullades, envoltat de cordes i amics, sentir un fred que queda eclipsat per l’entusiasme que un mateix projecta inevitablement cap a l’esport en sí. Em falten paraules per poder descriure l’experiència romàntica que van causar en mi aquelles muntanyes, només puc donar les gràcies a tots aquells que l’han fet possible i desitjar que es torni a repetir aviat.

Sergio Cantador

El que podríem posar de manifest es que tant la bibliografia entregada com la metodologia a la hora d’impartir la part teòrica del curs va estar molt ben triat. Però el que més ens va agradar a tots va ser la part pràctica; la Vallfiguera ja havíem la oportunitat de fer-la, però amb vosaltres va ser una experiència totalment diferent i enriquidora (la tirolina va ser genial…). El següent cap de setmana crec que és el que tots recordarem durant molts anys. La imatge de veure als companys al rapel volat casi feia  justícia a la que es té quan et quedaves amb David penjat a la reunió,… els ràpels més engorjats, l’últim salt,…no hi ha rés que pugui destacar perquè tot va ser espectacular.

Per acabar felicitar a David, Vicent, Oscar, i tots aquells monitors “ocults” que ens van acompanyar i aconsellar durant tot el temps,… amb gent com vosaltres agafen moltíssimes ganes de fer muntanya! Moltíssimes gracies de veritat a tots…no sé si ha estat la casualitat però ha estat un grup genial.

Sergi Tur

Després de molts anys inactiu amb el tema de barrancs aquest últim any vaig decidir posar-me les piles i tornar a gaudir de una de les activitats que més m’agrada. He de reconèixer (i més després del curs) que he fet barrancs “a lo loco” sense els coneixements necessaris i que aquest curs ha estat amb diferència un dels cursos que més he aprofitat. Segurament ha esta així per la coincidència de múltiples factors positius: companys amb moltes ganes d’aprendre i monitors amb moltes ganes d’ensenyar (tots uns cracks!).
A més personalment després ja d’un munt d’anys vivint a Tortosa tenia moltes ganes de conèixer ja els barrancs de la zona i trobo que hem visitat alguns dels millors joc de la zona. Finalment m’agradaria destacar la gestió dels monitors ja que inicialment al veure que erem tantes persones apuntades vaig pensar que els barrancs es podrien fer una mica lents però la bona gestió en grups ha fet que no es fes gents pesat.

Sarai Ramirez

Presidenta secció espeleologia i barrancs UEC Tortosa

Estem molt contents, de veritat, no podeu imaginar la felicitat que ens heu donat! Per nosaltres això és el nostre hobbie, no som professors, ni tampoc psicòlegs, intentem fer-ho el millor que podem. Moltes vegades patim lo que no està escrit, però se recompensa quan veiem les vostres cares de felicitat. És un plaer molt gran transmetre los nostres coneixements i que el feedback sigui així de positiu.

Me cau la baba i casi la llagrimeta. Sou molt grans!
Que ningú us digui mai que no podeu fer res! Res és impossible.

Vicent Barraquet

Director del VIII Curs de descens de Canons i Engorjats

Personalment estic molt satisfet amb el VIII Curs de barrancs de la UEC, crec que s’han assolit tots els objectius, ens ho em passat molt bé, hem conegut nous companys i hem fet barrancs. Impecable. Tot aixó gràcies a vosaltres, a tots vosaltres, cursetistes, companys de la UEC, d’Espemo, Dinàmic… Gràcies

David Pruñonosa

Co-Director del VIII Curs de descens de Canons i Engorjats

Personalment content, satisfet i orgullós de curs impartit, gestionar-ho tot no es fàcil, i fer contenta a tanta gent encara menys.

Veure als cursetistes progressar pels barrancs instal·lant a les reunions amb coneixement de causa no te preu, i es una cosa que enguany tots han fent; en un curs d’iniciació no es demana instal·lar, ja n’hi ha prou en controlar les tècniques de progressió i rapel. Veure que encara en volíeu més i més… fa veure que enguany el curs ha sigut un espectacle.

Fer disfrutar a la gent és una màxima que no s’hauria de perdre mai. No es la nostra feina, però si la nostra afició, l’esport de muntanya t’ensenya a gaudir de la vida, i l’esport de risc a gestionar els 5 sentits en qualsevol situació.

Que més dir? L’enhorabona a tots. 

 

Agraïments especials

A totes les persones que en qualsevol moment del curs han donat suport i ajudant desinteressadament.

  • Oscar Pinyol
  • Jordi Ortiz
  • Albert Ortiz
  • Sarai Ramirez
  • Inma Belliure
  • Albert Tiron
  • Carlos Cantero
  • Albert Albesa
  • Jose Jaime Dellà
  • Tomàs Masso
  • Jessica Sales
  • Manel Roso
  • Enric Alado
  • Miriam
  • Josep Pepet
  • Didac Margalef
  • Vicent Barraquet
  • David Pruñonosa

Media

Fotos de Pinyol i David Pruñonosa
Video d’Albert Tiron a Vimeo

2 respostes a “VIII Curs de Barranquisme. Les Cròniques d’un curs excepcional”

  1. David ha dit:

    Super tope gama!!!!!

  2. UECbarrancs ha dit:

    Gracies a tots per fer posible aquestes activitats!!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *