UEC Tortosa – Espeleo i Barrancs

Secció Barrancs i Espeleologia de la Uec de Tortosa

Torca de Jornos 2, -513m

22 juliol 2015 per uecbarrancs

El passat cap de setmana del 11 i 12 de juliol ens vam dirigir a la Torca de Jornos II, situada a Carranza (País Basc). Els membres que vam participar són Sergio de la Serra d’Irta (Penka), Sebastià,  Juan Abel de Torreblanca, Vicent i Sarai de la UEC Tortosa.

Al principi semblava que no teníem que anar-hi, ja que vam tenir unes quantes baixes per motius personals que ens van fer dubtar, ja que hi havia molt de material per cinc persones. Al final, ens vam decidir i ens vam distribuir el millor que vam poder la gran quantitat de material.


Vam arrancar el divendres 10 de juliol en direcció Ramales de la Victoria a Cantabria, lloc on faríem nit. En arribar vam fer un mosset i a dormir que el dia següent se’ns presentava un dia llarg d’activitat.
Dia 11. Entrada a Jornos II.

Ens vam despertar a les 7:00. Un cop esmorçats, vam agafar el GPS en busca de la pista que ens conduiria a la cavitat. 
El track que seguíem ens va portar per una pista en mal estat, i ens tocava deixar el cotxe i caminar 5 km amb els petates carregats fins el coll. Casualitat, que ens vam trobar un home molt simpàtic de la zona que coneixia la situació de la cavitat i ens va dir que per allí donaríem molta volta. Ens va dir que ens ensenyaria la pista més ràpida i còmoda desprès de que deixes el cavall a l’estable. I així va ser, i menos mal!

Quan vam arribar ja ho teníem tot ensacat i al petate que tocava de cada membre, per tant, sol ens vam haver de canviar i posar el material personal.
Al voltant de la una ens trobàvem davant del forat, després de buscar-lo durant una estoneta.

Ja al forat, el primer obstacle era una rampa d’accés que relliscava molt, seguidament un ràpel de 5 metres. Continuant per la cavitat, trobem un pas estret amb aigua. Cal dir que l’aigua encara desprenia olor, ja que feia dos mesos havia caigut un cérvol.
Un cop vam passar aquests passos ja estàvem davant l’impressionant pou de 171 metres, on a la capçalera vam trobar una mena de trampolí que utilitzaven per canalitzar l’aigua quan descendien antigament per allí.

Sebastià va equipar el passamà que evitava el pou directe de 171. Un passamà que feia por, amb les instal·lacions mig arrancades… Més endavant sortejant uns blocs i passant per una finestreta petita trobàvem el pou de 17, que també instal·lava Sebastià fraccionat amb tirades de 50, 20, 45 i 14. El pou és com un tub perfectament vertical, sense repises pràcticament. El final d’aquest pou enllaça amb la via antiga, on cal superar una escalada de 5 metres instal·lada amb corda fixa.
Superada l’escalada, i sentint els nervis del Gotxillo, continuem pel meandre i arribem a la fissura que dona al Gotxillo. En aquest punt Sebastià va decidir quedar-se i esperar-nos, ja que ell ja havia fet la cavitat. Ara li tocava a Penka presentar-se davant d’aquell pou infinit i començar amb la instal·lació.

Mentrestant vam fer un mosset els demes. Quan Penka va donar el primer lliure i vam sentir l’eco que generava el pou es va fer el silenci. Tot seguit va arrancar Vicente, desprès jo i finalment Juan Abel.
El pou consta d’una tirada de 30, 70, 35, 30, 15 i 40. 
Amb una distància total de 292 metres és el desé pou més alt d’Espanya. Impressionant!

L’únic que es veia mentre anàvem baixant eren unes llumetes als fons, que se suposa que eren Vicente i Penka acabant d’instal·lar. Les primeres instal·lacions tenien un cordino guia, ja que al ser volades les parets quedaven molt lluny. Baixant no em podia creure la magnitud desproporcionada del pou i la por i el respecte que sentia constantment.

Recordo que quan baixàvem vam sentir una pedra caure, sense tocar ni una paret! L’impacte va ser molt fort i el soroll ens va fer quedar a tots muts mentre estàvem esperant el lliure a les instal·lacions, penjats com a xoriços.
Un cop vam arribar baix, va ser com un punt i apart, ja sol quedaven els últims 60 metres. Aquest metres són la continuació del Gotxillo, tot i que semblen pous independents degut al caos de blocs que hi ha. Resulta que ens feien falta 3 metres per arribar baix…Sort dels 30 metres de socors que portàvem! Per fer-ho més ràpid un nus a la corda i au a superar-lo. Foto de rigor i amunt que la pujada no era precisament curta (aproximadament de 7 hores).

El primer en pujar és Penka, seguit de Juan Abel, jo i per últim Vicente, que seria qui ho desinstal·laria tot. Personalment vaig xalar molt més de la pujada que de la baixada, no sé si pels nervis, però era increïble pujar per allí sense tocar cap paret. Hi havia vegades que el petate del moviment que tenia pareixia que anés a adelantar-me.

Quan vam arribar dalt a la capçalera, va ser el moment de: “Això ja està fet i el que queda és misèria”. La satisfacció era molt gran! Un cop allí distribució de material, aquest cop desinstal·laria Sebastià tot el que quedava fins a l’exterior. Gran paciència la d’ell, potser vam tardar 6 hores en baixar i pujar el Gotxillo, mentrestant es va muntar un punt calent i fuma que fuma.

L’últim pou de 171 va anar prou bé, desprès el passamà que va donar una mica pel … sobretot a l’hora de desinstal·lar-lo i finalment en 20 minuts ja estàvem fora. Al voltant de les 4 del matí sortíem els primers, Sebastià i JuanAbel 45 minuts més tard apareixien cridant o (kirdant que diuen per baix) HUUUU HAAAA! Abans no vam arribar al cotxe, ens vam canviar, i vam baixar  la pista fins el poble es van fer les 6 del matí. No sabem ni com vam arribar en la son que teníem, sort de Juan Abel i Vicente que anaven aguantant.
El diumenge desprès de dormir tres o quatre horetes i un esmorçar de campions, repartiment de material i cap a Tortosa. Un llarg camí de tornada per l’autopista low cost
Espero que us hagi agradat la descripció de la cavitat, encara que sinó ets en aquell pou no et pots arribar a fer la idea de com és. Donar les gràcies i l’enhorabona a l’equip que vam ser, perquè per ser que no ens coneixíem el resultat va ser impecable. Veure el casquet volador de Juan Abel en tres llanternes al pou NO TENIA PREU!

Espero repetir noves aventures en vatros! Tot un plaer! Gràcies.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *